Arcadi Oliveres: “El lema vàlid del capitalisme és privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues”

Imatge: 

No es pot restar indiferent escoltant els arguments clars i contundents d'Arcadi  Oliveres, professor d'Economia Aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona, reconegut defensor dels drets humans, de la justícia social i de la no violència.

Especialment, quan s'indigna per la gasiveria dels Estats a l'hora de destinar el 0,7 del PIB als països empobrits mentre treuen diners amagats perquè els bancs no facin fallida. Eren, són, diners de tots que no ajuden els qui de debò ho necessiten.

• Què opina vostè com a economista d'un sistema econòmic que entra en fallida cíclicament?

Efectivament el capitalisme entra en crisi econòmica perquè el que es pretén és maximitzar el benefici. És clar, arriba un moment en què ja no es poden fer més beneficis, els beneficis baixen, aleshores els inversors deixen d'invertir i es generen situacions de dificultat i d'atur. Particularment opino que el capitalisme és un sistema econòmic que no respon a la definició bàsica d'economia. A mi em van ensenyar a la Facultat que l’ economia és aquella ciència que intenta administrar els recursos que ens venen donats per la naturalesa per transformar-los, i amb la seva transformació obtenir béns i serveis que satisfacin necessitats humanes.

I si hem d'entedre-ho d'aquesta manera és evident que el capitalisme no compleix les normes de l'economia. Tenim un capitalisme a nivell mundial i veiem com les tres quartes parts de la població mundial no veuen cobertes les seves necessitats. Per tant, és un sistema que no funciona i que està ferit des del seu naixement.

• Els nostres governants ens van animar a consumir per tal de contrarestar els efectes de la crisi...

A mi em fa molta por que els nostres dirigents cridin a augmentar el consum. Penso que, precisament, una crisi com l'actual ens ofereix un molt bon moment de reflexió per pensar si hem de continuar amb un sistema que el que pretén és, cada vegada més, abusar dels recursos, abusar dels límits del planeta i, en definitiva, anar cap a una situació que serà veritablement dificultosa per a les properes generacions, o hem de pensar en alternatives com, per exemple, el decreixement.

Evidentment, si hem de consumir una mica menys i això vol dir apretarnos el cinturó, és de justícia que els privilegiats del Primer Món (que no són tots, i a Càritas ho sabeu bé) siguem els primers de fer-ho. Lògicament els més rics s'han d'apretar més el cinturó que els altres. Però penso que, raonablement, mai no s'ha de fer una crida a augmentar el consum perquè això vol dir, encara més, potenciar el nostre sistema abusiu de benestar i de malbaratament de recursos.

• A Catalunya hem passat de ser una societat industrial a una societat de serveis. Es diu que la indústria automobilística està en crisi. Cap on s'hauria d'anar a l'hora de crear ocupació?

Bé, és evident que la societat catalana i també l'espanyola han passat a ser una societat de serveis. Hauríem d'aprendre què ha passat a d'altres països. Jo recordo quan a València es va instal·lar la fàbrica Ford (val a dir, la mateixa fàbrica desmuntada d'Alemanya que s'havia traslladat cap aquí). Tots el països en un moment donat del seu creixement treuen determinades indústries que són intensives i de mà d'obra i busquen noves vies, en la tecnologia, per exemple.
Alemanya va superar aquella situació i va buscar nous mercats: la robòtica, la informàtica. A l'Estat espanyol podria ser la resposta però no ho és.

• Per què?

Perquè entrar en nous sectors significa haver fet una investigació científica prèvia molt important i a l'Estat espanyol la recerca científica és la parenta pobre.

Es gasta molt poc en investigació i, a més, des de Justícia i Pau hem denunciat que una part important de la investigació és de caràcter militar. S'ha de canviar el plantejament. D'altra banda, no crec que les indústries automobilístiques estiguin en crisi. La SEAT va presentar, l’any 2008, un ERO que afecta a 4.500 persones i, ara, al gener del 2009, un segon expedient de regulació que afecta 5.300 persones. La SEAT, però, l'any 2007 va obtenir uns beneficis de 4.300 milions d'euros. Amb quina raó pot dir ara aquesta empresa que no els necessita els treballadors? Només per maximitzar els seus beneficis? Jo el que faria és vigilarles molt aquestes empreses.

• I no ho fan...

En comptes d'això els governs les subvencionen. Com els 40.000 milions de pessetes que el Govern de la Generalitat va donar a la SEAT fa uns anys perquè es mantingués aquí. Si ara la SEAT se n'anés, estic segur que no s'atrevirien a reclamar-los-hi. Tot plegat fa una mica de por i de pena. Que el senyor Montilla se’n hagi d'anar al Japó a demanar que no pleguin els de la Nissan i, després, aquests de la Nissan encara diuen que no és segur que no hi hagi acomiadaments. Escolti'm, aquesta gent, controlada i s'ha acabat.

• Algun economista ha arribat a justificar la necessitat que hi hagi crisis cícliques perquè així el sistema expulsa els que no poden seguir, els més febles...
  

Doncs aquest economista no té dret a dir-se’n.Em remeto al concepte d'economia. Qui diu això respecta molt poc la dignitat humana. I l'economista que no respecta la dignitat humana no mereix el nom d'economista. Els seus arguments per a mi no tenen cap tipus de credibilitat.

• Com interpreta que malgrat la bonança econòmica dels darrers anys no s'hagi reduït la pobresa, tal i com evidencia el darrer informe FOESSA sobre la realitat social espanyola?

Perquè el capitalisme pot arribar a servir per produir però mai per distribuir. I quan es tracta de distribuir sempre acaba afavorint el més ric, tant en la fiscalitat, els impostos, els beneficis, com fins i tot en situació de crisi: el que es fa és protegir els poderosos perquè no caiguin en fallida i en canvi, deixar desprotegits aquells que són més febles. Jo penso que en el capitalisme només és vàlid un únic lema “privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues”.

• El decreixement que vostè abans apuntava, pot contribuir a repartir millor la riquesa?

Considero imprescindible avançar cap al decreixement. El que passa és que els polítics que prenen decisions i els empresaris no s'ho plantegen. Sembla que estiguin tots imbuïts d'una mateixa idea: maximitzar cada vegada més els guanys, la producció, les exportacions, sense tenir en compte que el que importa és la qualitat de vida de la gent.

Però tal i com estan les coses i tal com actuen els mitjans de comunicació, predicar una cosa d'aquest estil pot resultar fins i tot contraproduent. Estic segur que si es presenta un candidat, del partit que sigui, dient que el que vol és reduir el PIB i la renda per càpita, el que aconseguirà és que no el votin.

• Què cal fer, doncs?

Una pedagogia molt important. Ser conscients que els recursos del planeta són limitats. Els qui viuen al Tercer Món i els pobres del Primer Món tenen dret també a adquirir aquests béns i, per tant, cal reduir el nostre creixement. No tothom, per descomptat, perquè encara hi ha gent que ha de seguir creixent i no li podem aplicar el decreixement.

Però hi ha molts països industrialitzats on s'hauria de començar a imposar de forma radical el decreixement.

• Des de 1970, quan les Nacions Unides van demanar que el països rics del món destinessin el 0,7% del seu PIB a països en vies de desenvolupament, només cinc països ho fan. Com ho valora?

Com una vergonya. Ja des dels inicis a Justícia i Pau vàrem apuntar-nos a aquesta campanya, amb Joan Gomis al capdavant. Després de vint-i-set anys en què això no s'ha assolit, ara el senyor Rodríguez Zapatero és capaç de donar a finals de l'any passat una injecció de diners als bancs de 50.000 milions d'euros, exactament nou vegades el 0,7%. És decebedor que en tants anys no s'hagi aconseguit i que ara l'ajuda vagi als bancs, els directius dels quals tenen més aviat sous esfereïdors i els negocis de vegades són dubtosos. És escandalós.

• Malgrat això, segueix creient que un altre món és possible.

Sens dubte, necessari i urgent. Perquè el que tenim ara és extraordinàriament injust.

Només cal recordar la dada que recentment feia pública la FAO: 950 milions de persones que passen gana al món. I els 66.000 morts diaris de fam.  Però això no és notícia malauradament, només

Extret de la entrevista publicada en la revista
Més A Prop de Càritas, MAC, número 32
de març de 2009,
i realizada per Montse Sintas.